INTACTE és un gran espai cobert de fang pel que ha de caminar la persona que experimenta la instal·lació. Un immens fangar que s’humiteja diàriament, variant el seu aspecte.

Al passejar per aquesta superfície inestable la persona roman inquiet al no poder saber si s’enfonsarà més d’allò que s’imagina, al desconèixer-ho apareix la por a embrutar-se’n, a salpicar-se’n, a avergonyir-se’n, al posar en risc i al poder alterar allò intacte, la pròpia imatge, la instal•lació és una gran amenaça que atempta els rígids patrons de conducta en el que ens han educat, estabilitat que si es pertorbada desencadena una sèrie de comportaments obsessius en els que la persona concentra tota la seva atenció, sancionant-se per haver permès equivocar-se’n, retrets carregats de rancúnia, de ràbia, d’impotència, d’intolerable frustració.

INTACTE és una metàfora de la paüra a la inestabilitat, a emocions relliscoses que ens enfonsen al contrastar-nos-en, al comparar-nos-en amb la immensitat que tenim enfront nostre, la alteritat i que ens fa petits al estranyar-la. Sota una aparent bellesa de reflexes, de bucòlics tolls, de llums delicades i subtils, s’amaga un perill que amenaça la nostra imatge intacte que hem de conservar.

INTACTE amb la seva presència ens adverteix que aquesta imatge no és possible preservar-la inalterablement. Els plecs, la manera de comportar-se del fang, la textura orgànica que el caracteritza ens dóna la impressió de que estigui viva donant la sensació de que pot enfilar-se fins atrapar-nos-en impedint-nos fugir. Por a embrutar-nos-en, a trepitjar el fang i percebre com es va enfonsant el nostre peu, desplaçant l’aigua que conté el fang, esquitxant-nos-en nosaltres mateixos, una instal·lació que atrauria a un nen, saltant, jugant amb els tolls, experiència que no li està permesa a un adult, inhibint-lo, mantenint un comportament previngut ja abans d’entrar-hi. Una instal·lació que atempta la obsessió per a conservar-ho tot intacte, revelant la nostra intransigència cap a nosaltres mateixos i cap als demés, evidenciant la nostra intolerància a la frustració, i amb el fracàs, totes dues sensacions asfixiants que ens arraconen, que ens avergonyeixen, que ens rebaixen, que ens enfonsen encara més en un fictici dens fang.

+ vídeo

Informació addicional info@alexsanjurjo.org