| |
EVOCAR és un conjunt de cinc
instal·lacions audiovisuals que incideixen en la metàfora,
en l’experiència d’evocar. Cinc espais pintats
de negre, obscurs, en els que es projecta i s’emet unes llums
i uns sons hipnòtics, una experiència inquietant de
llums i ombres, de veus i emmudiments, una penombra desconcertant
que evoca misteri, aproximant-nos-en al moment inesperat, el de
la sorpresa, apel·lant a la curiositat, i sense poder evitar
albergar un cert recel al no saber el què succeeix, al establir
un diàleg, una interacció amb allò que ens
sedueix però que ens és estrany al no poder-ho acaparar,
al no poder-ho comprendre, generant-se una inquietant dubte, al
percebre tan sols escletxes per les que intuïm hi ha quelcom
més. Cinc espais que s’obren i s’expandeixen
cap a l’infinit, al evocar, al suggerir, al insinuar, al negar
l’origen del que parteixen; la realitat, per a presentar-nos-en
cinc ficcions.
L’experiència d’EVOCAR es refereix a l’instant
en el que estranyem el món; allò que tenim enfront
nostre. En cadascuna de les cinc instal·lacions la persona
és acompanyada al marc, al llindar, a la porta, per a que
a partir d’aquest lloc i persuadit per dos realitats; la sonora
i la visual continuï el trajecte cap allò evocat, transcendint
la realitat immediata. La persona és el protagonista, el
mitjà pel qual transita la metàfora, ell mateix és
la realitat física que transcendir, que sacrificar, a qui
renunciar per a dirigir-se a qui ell no és, a la seva imatge
figurada.
|
|
EVOCAR persuadeix, convida, sedueix,
les cinc instal·lacions tenen en comú que el so aparentment
està dissociat de la part visual, aquesta simulada diacronia
és intencionada, la persona, l’explorador, experimenta
un joc entre proximitats, alterna poder sentir-se més pròxim
a la realitat sonora i estranyar la visual o a la inversa, és
necessari aquest contrast per a escenificar l’alleugeriment
de la proximitat i l’angoixa d’allò que ens és
estrany.
La diacronia com recurs per a partir de l’espai amb seguretat
i llur record ens acompanyi en l’inici del nostre viatge cap
allò que desconeixem, cap el misteri, alternant-se l’alleugeriment
i l’angoixa en el trànsit cap allò evocat, a
allò a que ens hi hem d’aproximar.
Gràcies a que tant la part visual com la sonora són
fictícies escletxes, llindars que conviden a ser creuats,
propicien que aquest aproximar-se mai finalitzi, ja que mai s’hi
arriba, alimentant-se l’esperança d’aconseguir-ho,
volent tornar-ho a intentar.
Totes dues experiències; la visual i la sonora dibuixen
una línia sinusoïdal, elles mateixes s’aproximen
coincidit en un punt per a allunyar-se’n, per a distanciar-se’n,
sent metàfora d’aquest vaivé de la pròpia
experiència d’evocar que la persona experimenta en
primera persona.
|
|
 |
alex sanjurjo rubio
english
:: castellano
:: català
